Úters, coves, hexàgons
En bona literatura compta el què, però molt més el com. He fet una sinopsi de Mammalia a ma filla i a una amiga i els ha recordat la sèrie El conte de la criada, basada en la novel·la de Margaret Atwood. Es veu que va d’una distopia en què les dones no poden gestar criatures per la contaminació ambiental i les que encara són fèrtils són esclavitzades per a sostenir l’espècie.
Vist des de lluny, la trama d’aquesta obra d’Elisenda Solsona hi té paral·lelismes, certament. Deixant de banda aquesta coincidència, des de les primeres pàgines he tingut la sensació de gaudir d’un artefacte literari molt potent. La història es construeix a partir de dosis ben calculades d’informació, que mantenen la intriga fins al final. Els punts de vista s’alternen. La narració salta de la veu en off a la primera persona de la protagonista, la Cora, que et fa sentir les olors de la mel i les roses i et fa notar el plor encallat a la tràquea.
Planen diversos interrogants en el fons d’aquesta història: com es construeix la identitat? Què en fem, dels records, inventats o implantats pels altres? Quantes maneres hi ha de ser mares i pares? Quant de dolor es pot perdonar? Quina durada tenen els vincles que hem construït? Les respostes van a càrrec dels lectors, per descomptat.
Encara més: el ritme batega en les frases, en els paràgrafs, en les pàgines. La narració no cau en la monotonia. Enmig de la melodia irrompen variacions. Una paraula només en una línia, seguida d’una frase a mig dir, reblada per una sentència concloent. I es reprèn el fil de nou. El text balla prodigiosament davant dels nostres ulls. Potser l’hauríem de llegir en veu alta.
Les tempestes de fang i la pluja de cendra i el cel sense sol emmarquen un relat en què ens enlluernen uns personatges de carn i ossos, castigats i tendres alhora. Tan versemblantment humans que ens agradaria conversar-hi després del punt final.