Cridar, perseverar, brindar per la bellesa
La lectura és un exercici de deglució, de digestió i d’assimilació als teixits vitals. La comprensió del que llegim camina a un ritme imprevisible al costat o una mica a remolc de la ingesta de les pàgines. He comprès coses llegint Fam. I ara mateix encara em cal metabolitzar-ne algunes impressions.
He apilat en un plateret mots recurrents que es repeteixen, regurgitats, al llarg d’aquesta història de no ficció: fam, gana, ràbia, crit, ferida, malaltia, dol, culpa, bondat, art, fe, mare… Surten dels llavis muts de la protagonista, que és l’autora, però no. D’una veu irreverent, implacable, sàvia, torbada, captivadora.
En la novel·la d’autoficció que ha escrit Núria Busquet Molist s’hi desvetlen espais d’intimitat, pensaments pertorbadors, sentiments desbordats, flancs desprotegits. La protagonista que és ella, però no, ens fa espectadors d’un dolor i d’uns fantasmes que entenem, ben d’hora, que no són només seus. Per això, hi anem encaixant les nostres febleses. I des d’aquesta complicitat, assimilem la fúria dels seus dards.
Tindre una filla malalta en un món feliç, que no ho és, et condemna a perseverar contra tot. Acompanyar durant 262 pàgines aquesta vivència ens fa créixer la fam de comprendre millor una ferida que col·lectivament només hem sabut mirar de reüll.